1 ANY

​Ara tot just farà un any que va començar aquest procés de dolor, pèrdua i soledat a la Fundació Ave Maria. Un any, dóna temps per pensar i reflexionar, per tractar d'esbrinar quina és la lliçó que cal aprendre de tot plegat.

Des de petits ens preparen per a moltes coses, moltes: per ser feliços, per lluitar, per aconseguir reputació, prestigi, etc. Algunes coses són materials; d'altres no. JO VULL, JO VULL, JO DESITJO, JO DESITJO... Però, arribats a un punt, un creu que l'han estat enganyant.

Ningú ens ha preparat pel dolor, per la pèrdua, per la soledat... per la mort. La mort. Allò que és, però que no volem que sigui.

En el tràfec del dia a dia, a l'hora de prendre decisions, oblidem que ningú sortirà d'aquí viu. Oblidem el fet, que la imatge de la nostra pròpia mort pot ser la millor consellera, precisament perquè ens convida a aprofitar aquest moment de vida, on encara podem sentir el batec del nostre cor, que ara i aquí, és real. Podem escollir viure, pensar i actuar com si fórem immortals i sense prendre consciència de la nostra fragilitat. Un dia, un mes, un any i un altre, i un altre. Vivim atrapats en allò que va ser o no va poder ser, però que en qualsevol cas, ja ha passat i no tornarà.

Val la pena, aquest patiment? Atrapats en allò que desitgem que sigui i que, serà o no serà. Val la pena aquest patiment? Intentant doblegar a la vida, oblidant que la vida és massa gran per a ser doblegada. Fins que arriba l'últim alè, la veritable hora de la veritat, on tot cau a terra i només queda allò que realment és. La mort ens iguala a tots, la diferència la trobem en com cadascú es presenta davant d'ella.

Al final un pensa que la vida només vol ser viscuda, acceptada i estimada tal com és: amb tendresa i dolor, suau i aspre, però sempre propera.

Fins l'hora de l'últim alè.

David Amela.