ABRAÇADES QUE ESPEREN EL SEU TORN

El sector de la discapacitat intel·lectual se sent ignorat i exigeix una desescalada sense riscos. Confinats, sense visites ni xarxes socials, aquest col·lectiu vulnerable se sent a la cua.

Article d'Alicia Jasanada publicat a La Vanguardia.

En Kefrén, de trenta-cinc anys, pateix un trastorn d'autisme sever que l'obliga a viure entre rituals. Des de nen, els seus pares, Dolors i Josep, li han evitat situacions que sovint li deslliguen una crisi, com veure en un mirall o que algú li parli d'una manera inesperada. Hi han compartit els seus petits plaers: la música d'Enya després del sopar, el croissant dels dissabtes, el McDonalds dels diumenges. L'epidèmia va cancel·lar abruptament els seus plans, i els de tots. Però per al jove i els seus companys de la residència Ave Maria de Sitges, 57 persones amb discapacitat intel·lectual severa, d'entre 22 i 73 anys, la situació ha estat més difícil de gestionar.

Confinats, sense visites ni xarxes socials, aquest col·lectiu vulnerable se sent a la cua i reclama un pla per a la desescalada i més recursos. Qui assumirà els costos del retrobament amb les famílies, programat per a la fase 3? Ara com ara la Generalitat no concreta aquest punt. Aina Plaza, directora general de l'Autonomia Personal i la Discapacitat afirma que s'ha finançat el 100% dels serveis per a aquestes persones, així com el material de protecció i diagnòstic. Però Núria Pascual, directora de centre, tem el risc de la reobertura i ja prepara un espai asèptic de cara a les visites.

Les famílies necessiten retrobar-se, però els centres temen la reobertura i reclamen més ajuda pública

José i Dolors, pares de'n Kefrén, amb Núria Pascual, a la porta del centre.

La veritat és que residències i centres de dia viuen realitats molt diferents. La situació és crítica per als que tenen persones dependents a càrrec, a la llar i sense ajudes; mentre en el cas de les residències la duresa és l'absència. "Gairebé tres mesos ja. I no podrem visitar-fins que pugui venir el cap de setmana a casa. No acceptaria veure'ns només una estona", explica la Dolors.

Fa disset anys que el jove hi viu, després d'un periple per escoles i centres especials. "Avui es coneix millor l'autisme, però hi ha alguna cosa que segueix igual: la manca de suport públic i cobertura social. Fa anys, en una crisi va acabar al centre mental de Sant Boi, ple de pastilles. Llavors veus el sol que estàs. Ara està més calmat i tenim el suport de personal de la residència", afegeix Josep, el seu pare.

En Ave Maria, només s'ha registrat, per ara, el contagi d'una infermera. El centre es va blindar: van cancel·lar visites i activitats externes i es va extremar la higiene. La seva estructura en 6 mòduls va facilitar les coses. Com tenir un patronat que va avançar costos del material i el personal extra: 30.000 euros, inassumible per a altres centres.

El seu president, Julio Molinario, denuncia la situació: "És un sector oblidat, les tarifes per usuari no han augmentat en deu anys, i es recolza en el lliurament d'un personal amb sous baixos i un treball dur. És hora de dignificar-lo i exigir que s'acabi amb aquest deute històric".

Carles Campuzano, director de Dincat, federació catalana de la Discapacitat Intel·lectual, que agrupa 300 entitats que atenen 31.000 persones, coincideix en el diagnòstic: "Plou sobre mullat, a un sector ja en precari se suma la pandèmia i ara el cost extra del desconfinament. Hi ha una discussió amb la Generalitat pendent de resposta fa anys perquè assumeixin despeses i incrementin tarifes".

Pascual afegeix: "van prometre augments que no arriben. Si reclamem ens suggereixen que rebaixem la ràtio d'assistència (2 persones d'atenció directa per cada 10 usuaris de dia i 3/60 de nit). Reduir seria empitjorar la qualitat assistencial i no estem disposats".

Més aviat caldria millorar l'assistència. "De 5.500 places de residents, hi ha hagut 33 morts. L'epidèmia ha posat en evidència la necessitat de reforçar la dimensió sanitària de les residències. I fer-ho bé, sense convertir-les en hospitals", assenyala Campuzano.

El personal s'ha bolcat per fer més suportable una situació incomprensible per als interns. "Els vam dir que hi havia una bestiola perillosa i que havien de vigilar. Però no són capaços d'autoprotegir-se, els molesta la mascareta ... Encara que ens ha sorprès la seva actitud, fins i tot en les proves PCR. Tan sols ha sorgit algun brot d'agressivitat", explica l'Ester, infermera. Ella se les va enginyar per aconseguir caixes de McDonalds i que a Kefrén no li falti la seva hamburguesa i tot confinat. Diuen que ara el jove s'ha enlluernat d'una companya. Mentrestant, els seus pares compten els dies per fer-li aquesta abraçada que es fa esperar.

---