In memoria: Ferran Pons Santo-Tomás

Reunió confidencial
​
Sitges, gener d’enguany, carrer Sant Bonaventura, són les cinc de la tarda, l’hora acordada.

Com cada setmana, l’home s’aixeca de la còmoda butaca de casa seva, agafa el llibre que té a punt i que durant dies, de manera curosa, ha seleccionat per allò que ha de fer.

Fa fred al carrer. A ell, no li afecta, és molt fort. Està bronzejat per les hores d`exercici a l’aire lliure. Pot córrer molts quilòmetres sense defallir. Vesteix esportivament, llueix una samarreta de la cursa de bombers de Barcelona 2015.

Als carrers de la vila, la gent asseguda a les terrasses comenta les últimes notícies, altres van i venen. Alguns vianants, el saluden. Ell, educat, correspon, però no es pot entretenir, té una cita molt important. 

Caminant lleuger, com un atleta, amb el llibre ben protegit a sota el braç, té el pensament fixat en l’acció que vol portar a terme: Sovint recorda el seu passat i pensa què el va motivar a fer-ho la primera vegada, en com va començar tot. Sí primer en tenia algun dubte, ara sent que no ho pot deixar, tan sols un grup molt reduït de persones saben el que es capaç de fer, és un home reservat.

---

Més enllà, en un conegut edifici, un grup de quatre homes esperen asseguts: estan inquiets, nerviosos, ja és l’hora. Un de cara fosca que té per nom Ramon i un altre, el Jaime, estan situats de cara a la porta per controlar la situació. És el moment més important de la setmana. 

L’edifici és molt antic, modernista, està protegit, no és fàcil penetrar-hi. El nostre home, s`acosta a les amples portes de ferro, discretament. Amb un dispositiu electrònic venç la resistència de les portes, sembla que tingui poders sobre elles, s`obren de bat a bat. Ja és a dins, ningú l’atura. Sense dubtar, entra a la part més reservada de les instal·lacions.

A la sala de reunions, es palpa la tensió. El presenten. Una ombra es projecta sobre la porta d’entrada. Ja és aquí. El que es diu Ramon s’aixeca, ja el veuen, l’home ha arribat. Els que esperaven el saluden amb respecte, li tenen admiració. El Ramon i ell s’abracen amb amor. 

El nostre protagonista s’acosta a la taula, seu, obre el llibre pel punt marcat i mirant a la cara expectant dels altres els diu: - “Avui, parlarem de que són les illes i els llacs”.

En Ferran Pons Santo-Tomás, és voluntari de la Fundació Ave Maria, veí de Sitges, casat, amb fills i jubilat. Durant anys ha estat el líder d’un taller d`activitats per a persones adultes amb discapacitat intel·lectual. Ell mateix se’l va inventar. Amb el seu ajut, els usuaris de l’Ave Maria han pogut saber de París, de Venècia, han parlat de cocodrils, de les diferències entre un lleopard i un guepard, de les selves, de quants aparells de televisió caben a la boca d’un hipopòtam i de moltíssimes altres coses interessants i divertides. 

Ara el Ferran Pons, ha mort, ha deixat la seva esposa i família, els seus amics i els alumnes de la Fundació Ave Maria. 

Tots el trobarem a faltar. Ferran, mestre, company, no t`oblidarem. 
​
Antoni Reverter
Vicepresident de la Fundació